poma

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

 

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre de 1937 

Bartomeu Roselló-Pòrcel

(agafat aquí) 

Des que tenia 16 anys -i ja ha plogut i nevat i s'ha cremat mig país- que tinc record de desitjar uns Països Catalans lliures i independents. El pare em mirava amb un somriure murri sota el bigoti. Tu no et facis veure, em deia. El pare tenia por, com en vaig tenir jo moltes vegades.

Ara em fot pensar que potser encara tindrà raó Alexandre Deulofeu i que fins el 2026 no serem reconeguts com a nació. Si és el cas, no vindrà d'aquí.

Espero però que la gent gran no sigui la que decanti el vot com ha passat a Escòcia. Espero que tots els hi sabrem explicar -ens sabrem explicar- que no hem de tenir por a fer-nos veure. Que hem de fer el pas de donar el vot amb convicció. Segurs de què només serà un pas petit i que negociar costarà anys i concessions.

Els polítics no en volen parlar encara però no se'm faria estrany que abans de setembre es comencés a parlar de doble nacionalitat. I d'un rei cap d'estat d'una república.

Avui he llegit que l'any vinent s'inaugurarà a Madrid el Museu de la Monarquia. Només ha costat 26.000 milions de pessetes  (dir 160 milions d'eurus sembla com si no fos res...). Pagat amb els impostos de tots els suposadament espanyols. Mentres la "crisi" ha retallat llibertats socials i personals.  Tant temps que dediquen els telenotícies cada dia a parlar d'economia i que poquetes coses interessants d'economiia ens expliquen...

No vull seguir pagant amb els impostos que pago museus monàrquics i que alhora no es destinin diners compromesos per a saber qui va ser enterrat en foses comunes després de la guerra espanyola. I sobretot no vull que ho facin sense preguntar-me.

Però la meva opinió no compta gaire ni per la dreta d'allà ni per la d'aquí. Així que faré com deia el pare: no et facis veure...

Em miro la poma que em menjaré havent sopat. Busco a internet -sant google que ho sap tot- i no trobo la imatge que busco. Com que d'escriure en sé poc, i de poesia menys, intento un po-e-ma visual. Potser només cal nar fent, i una poma cada dia.

I pensar que si volen guerra, no tindran prou presons per tancar tantes pomes.


 

Sento campanes

No m'acostumo a ser més sord cada dia. A la sensació física. Potser hauria de dir a l'asensació. Però aquesta paraula no existeix. Els que hi senten pensen que la sordesa és només no sentir. Que cridant n'hi ha prou. Quan m'hi vaig trobar al principi, el meu problema no era no sentir res. Era no entendre. Sentia coses però no les entenia. Fa una mesos vaig veure i escoltar un programa a tv3 on sortia una noia que feia el procés invers: era sorda de naixement i ja adulta, durant el programa, van poder-li fer un implant i que comencés a sentir. A la tele se la veia en les primeres emocions: sentir la veu del metge,  o les seves pròpies passes al carrer. Al·lucinar amb la fressa d'un carro d'anar a comprar passant sobre una vorera o fer correspondre les vibracions del motor diesel d'un bus amb la fressa que fa. A mi em va emocionar veure les expressions d'alegria, de curiositat o de sorpresa als seus ulls. No sabia adonar-se'n de tot el món que se li obria i de tot el que li quedava per aprendre. I només havia aconseguit un petit percentatge d'audició a partir de quasi zero.

No és que jo faci literalment el procés invers. Però s'hi sembla. És o ho trobo fàcilment incomprensible per qui és oient i ho assumeixo, com s'assumeix que els anys no passen en va. Em sap greu però que les meves sorpreses, alegries i curiositats s'esvaeixin. Inevitablement. I independentment de la meva natural tendència a l'ostracisme. A la darrera revisió em van dir que tenia l'audició d'una persona normal de 85 anys. I no fa tant que he fet els 50.

Només se m'acut de mantenir una certa agilitat mental llegint, per no perdre més la vinculació entre llengua i pensament. He detectat que perdo capacitat de mantenir converses orals o escrites. O que perdo o minva la capacitat d'entendre-les. Les converses, o els articles de premsa no raonats i argumentats, em semblen díscols, contradictoris, suspicaços. I quan no entenc alguna cosa, em retiro. Això afecta les meves relacions personals però també la meva pròpia autoestima. I em preocupa que en un futur no gaire llunyà m'afecti a la feina.

Al dematí, quan em dutxo, sovint sento campanes. Però les sento dins el cap. I fa anys que els somnis tenen colors. Però són pel·lícules mudes. Sense banda d'acompanyament.

  

Sento veus

De vegades em torna el passat d'infantesa.

Feia anys que feia d'escolà. No recordo pas exactament com o quan va fer que comencés. De fet, el que més recordo era la por que em feia no saber si sabria quan m'havia d'aixecar, o quan agenollar-me durant les cerimònies. I, sobretot, quan hauria de fer sonar les campanetes. El mossèn em va dir que no patís, que molt aviat no caldria tocar les campanetes. També recordo les processons de setmana santa, la sentor de l'encens. El ritual de posar-me els hàbits. I les ceres Dacs de regal de cada Nadal.

En algun moment, quan ja feia més de sis anys que era escolà però abans de fer la comunió solemne, vaig sentir coses estranyes. Era una tarda entre setmana. Encara hi havia prou claror així que havia de ser primavera o a tocar de l'estiu perquè era abans d'entrar a missa de vuit. Abans d'agafar el pom de la porta  una veu em va dir que no era digne d'entrar a aquella casa. Un calfred em va recórrer l'espinada i em vaig quedar molta estona amb el braç estès. Les gotes de suor em queien des de les temples. Encara les sento. Vaig girar-me i vaig marxar corrents. A l'aixopluc d'un pi vaig fer temps. Mai no ho vaig explicar a ningú.


Ser-hi. És el que tinc i el que llegeixo. Potser més aviat el que dono a llegir. No és fàcil per qui es perd la majoria de comunicació verbal, gestual, social... (sovint tant contradictòria per qui vol escoltar) comunicar. Se. En els silencis ens mirem. Aporto cada dia una estona comunicació alimentària. Conec els ritmes i noto les necessitats que no em reclama. Fora d'hora, cada dia, un detallet. O dos. Les preguntes que em fa sovint no tenen ni volen resposta. De vegades ni les entenc i només puc somriure estúpidament. Per  ser. Hi. Ha de pensar que sóc gilipolles. 


El pare no crec que se n'adonés. Potser sempre el vaig infravalorar i sabia més del que podia o volia dir. Se m'enduia de vacances. Viatges silenciosos. El pare no parlava. O potser era jo que no l'escoltava. Fumava i conduïa. Fins uns escenaris familiars on no m'agradaven les olors. Una vegada, a Galícia, li vaig dir si volia compartir un mai abans de dormir. Em sembla que es va emprenyar. Feia temps que havia explicat que quan va ser al marroc havia fumat rif però que no li agradava perquè el feia adormir-se. Quan li vaig dir em pensava que li vindria de gust. Abans de dormir. Me'l vaig fumar sol. En silenci. Vaig escoltar una veu que em deia que tot estava bé.   
 

Pocs dies puc ser-hi només per ell. No és fàcil però és més fàcil que quan estic per tots dos. Ell és un mirall. No sé com deixar-li el que sé i que sé que no podrà entendre fins d'aquí molts anys. Les ones només es mouen a cops de parpella. i de saber. Nos.



Sopem. Ara no sento cap veu.


 

la tele3 i la Rojals

Tinc debilitat per la Rojals, ho admeto. Escriu molt i molt bé i molt sovint estic d'acord amb ella. Perdó, no estic d'acord amb ella -que no la conec encara i no sé si la coneixeré mai-, estic d'acord molt sovint amb el que diu.

Avui ha tornat a fer un article brillant a Vilaweb com cada dimarts. Ben redactat, clar i coherent. I amb l'espurna d'humor que la caracteritza. Però avui n'esperava una mica més. 

El tema plantejat, em sembla, es podia haver result en un paràgraf (un twuit?) i, per tant, l'he trobat redundant i mancat de la crítica que també la caracteritza. Serà potser la onada de calor que a tots ens afecta. Serà potser perquè en un acte estilístic pensava només en les lectores (Rojals dixit en entrevista a Núvol) per a les quals escriu.

Com deia al principi quasi sempre estic d'acord amb el que escriu. Com a indepe que sóc de fa 40 anys i, mal que li pesi, com a home feminista. Això és, com algú que es relaciona amb persones més que no pas amb mascles o femelles, que d'estúpids n'hi ha a tot arreu.

I el que he trobat a faltar és una crítica a la tele3 des del punt de vista de la programació i dels continguts. Perquè està molt bé que  -per fi!- tele3 s'hagi decidit a donar veu i a cobrir els actes que la majoria de la població catalana promou i defensa. Tele3 ha estat massa anys (i segueix perseverant en alguns programes de gran audiència) promovent la normalitat del bilingüisme. A tot hom i tot don sembla que a molta gràcia el bilingüisme actiu dels polònia, l'apm i el cracòvia... Però no és aquest el tema principal, tot i que important, que em preocupa. Fa mesos hi va haver una agra polèmica d'invasió de competències sobre els canals digitals i la necessitat que Catalunya renunciés a un en favor de les cadenes privades estatals. El president Mas estava molt emprenyat. Sembla que tot venia per la necessitat de transmetre en alta definició les curses de braus del motor, la F1. Jo esperava veure canvis substancials a la programació de tele3 per adaptar-se a les noves circumstàncies. Tants pocs canals i encara ens en retallaven un...! 

Però a veure: a casa agafo TV3, Canal33, Súper3, Esport3 i TV3 hd. I resulta que els dos primers emeten massa sovint la mateixa programació (com l'hd). El súper3 encara se salva de fer la programació infantil per a la qual se suposa que està fet (tot i que la qualitat dels continguts degenera en una constant migració cap a canals infantils espanyols). I l'sport3? Doncs la veritat és que no ho sé. Perquè la F1 la segueixen fent per tv3 normal, els partits del barça quan n'hi ha... cap a tv3 normal, els partits del girona o del lleida o del nàstic... ni se sap. 

És que no parlen prou del barça a la tv3 "general" i fan les transmissions esportives a la primera de tv3 com per poder dedicar l'sport3 a una altra cosa?

O perquè si algun iluminati de la programació no agafa el bou pels collons i posa les retransmissions esportives on toquen? (que és al canal esportiu).

La rojals hauria sabut expressar tot això millor que jo. Però no ho ha fet. Avui. Potser és la calor o potser és que saps que les seves clientes -per a les que escriu- passen molt de l'sport3 i potser fins i tot no el tenen ni sintonitzat.

(post-editat)

M'he deixat de dir que sí que tots hem d'exigir a la nostra que ho faci bé. Més enllà del que facin les teles dels altres que ja sabem com són. 

trencadís d'olor

Trobo un trencadís fràgil a la memòria. Als meus intents de llegir amb mirades diferents la meva memòria. Observo el blau trencat, del blau cel -i encara més clar- al violeta. De l'aprenentatge que vaig fer de la teoria a la pràctica. De saber que quan domines la pràctica pesa més el posat de per qui practiques que la percepció real objectiva que en fas o en vols fer. Fas igualment l'aprenentatge. Però si sents, si les oïdes de l'ànima són despertes, et quedes amb  cara de gilipolles i una esquerda al cor.

Si un dia et lleves amb un somriure beneït, t'és igual saber que qui te'l provoca ralla per sota la ximpleria o els vicis més amagats. Ho saps, ho acceptes i no t'importa. Si no és el cas... que qui te'l provoca no entén la teva acceptació o no la valora.

Llavors... et dius que altra vegada l'has cagat. El teu petit i imperfecte món es repeteix i et repeteix que tot és més senzill i que no cal llevar-se amb un somriure beneït. Que ja en fas prou si et lleves.

Però de vegades, algunes vegades, t'arriba una olor que feia temps que no recordaves. I et desvetlla de les fragilitats de cada dia. 

De vegades, abans de dormir-me, m'arriba una aroma de cedre barrejada amb cendra. I se'm desperta un trencadís imaginat de la memòria de tantes vegades que m'han volgut acceptar encara que ratllés la ximpleria o els vicis amagats. 

Només puc creure, ara mateix, que els dies neixen amb somriures o sense. Que la passió és font a la vida i que cada moment vol tot l'interès. Que els aprenentatges paguen la pena. Encara que cada dia ens tornem a quedar amb cara de gilipolles.

  

de poesia

He tornat a escoltar música sense saber perquè. Feia mesos que no ho feia.

He tornat a llegir paraules pel goig de llegir paraules.

Massa vegades he dit i repetit que no entenc la poesia, que no sé què és un poeta, un vers, un poema... M'agraden -m'agradaven- les cançons i algun dia vaig descobrir que alguns que cantaven musicaven poemes. En aquell temps, sense saber-ho, vaig aprendre poesia en els gestos, en els besos i en les mirades. Sense saber-ho em tornava rapsoda silent. O potser poeta escoltant.

I de les paraules naixien els gestos. I de les mirades, les besades.

Molt pocs poetes em fan sentir tant identificat com Estellés.

Ahir li llegia, i l'escoltava en veu de l'Ovidi Montllor, el Coral Romput.

I em vaig aturar en un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai. 
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist. 
Ara que només tinc ganes d'estar alegre, 
ara que aquest desig és l'únic que em sosté 
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res. 
Recórrec uns carrers, entre dues clarors, 
i sent el veïnat ocult de l'alegria 
i en girar un cantó crec que em vaig a morir. 
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes, 
esperances encara. Jo sé que t'he de veure. 
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja, 
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria, 
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua 
companyia, a la teua alegria de viure. 
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara."



Espero que em tornin les ganes d'anar a Praga. O de perdre'm a qualsevol indret amb vistes. Per sentir que no m'he perdut encara. I que no t'he perdut encara...

tankar

vaig llegir o em sembla recordar-ho que viure és morir una mica cada dia. Quan penso que no puc fer res més que ser-hi, que qualsevol altra cosa és cagar-la, només puc ser-hi. I prou.

I encara em sembla que ser-hi encara és massa...