Sento campanes

No m'acostumo a ser més sord cada dia. A la sensació física. Potser hauria de dir a l'asensació. Però aquesta paraula no existeix. Els que hi senten pensen que la sordesa és només no sentir. Que cridant n'hi ha prou. Quan m'hi vaig trobar al principi, el meu problema no era no sentir res. Era no entendre. Sentia coses però no les entenia. Fa una mesos vaig veure i escoltar un programa a tv3 on sortia una noia que feia el procés invers: era sorda de naixement i ja adulta, durant el programa, van poder-li fer un implant i que comencés a sentir. A la tele se la veia en les primeres emocions: sentir la veu del metge,  o les seves pròpies passes al carrer. Al·lucinar amb la fressa d'un carro d'anar a comprar passant sobre una vorera o fer correspondre les vibracions del motor diesel d'un bus amb la fressa que fa. A mi em va emocionar veure les expressions d'alegria, de curiositat o de sorpresa als seus ulls. No sabia adonar-se'n de tot el món que se li obria i de tot el que li quedava per aprendre. I només havia aconseguit un petit percentatge d'audició a partir de quasi zero.

No és que jo faci literalment el procés invers. Però s'hi sembla. És o ho trobo fàcilment incomprensible per qui és oient i ho assumeixo, com s'assumeix que els anys no passen en va. Em sap greu però que les meves sorpreses, alegries i curiositats s'esvaeixin. Inevitablement. I independentment de la meva natural tendència a l'ostracisme. A la darrera revisió em van dir que tenia l'audició d'una persona normal de 85 anys. I no fa tant que he fet els 50.

Només se m'acut de mantenir una certa agilitat mental llegint, per no perdre més la vinculació entre llengua i pensament. He detectat que perdo capacitat de mantenir converses orals o escrites. O que perdo o minva la capacitat d'entendre-les. Les converses, o els articles de premsa no raonats i argumentats, em semblen díscols, contradictoris, suspicaços. I quan no entenc alguna cosa, em retiro. Això afecta les meves relacions personals però també la meva pròpia autoestima. I em preocupa que en un futur no gaire llunyà m'afecti a la feina.

Al dematí, quan em dutxo, sovint sento campanes. Però les sento dins el cap. I fa anys que els somnis tenen colors. Però són pel·lícules mudes. Sense banda d'acompanyament.