poma

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

 

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre de 1937 

Bartomeu Roselló-Pòrcel

(agafat aquí) 

Des que tenia 16 anys -i ja ha plogut i nevat i s'ha cremat mig país- que tinc record de desitjar uns Països Catalans lliures i independents. El pare em mirava amb un somriure murri sota el bigoti. Tu no et facis veure, em deia. El pare tenia por, com en vaig tenir jo moltes vegades.

Ara em fot pensar que potser encara tindrà raó Alexandre Deulofeu i que fins el 2026 no serem reconeguts com a nació. Si és el cas, no vindrà d'aquí.

Espero però que la gent gran no sigui la que decanti el vot com ha passat a Escòcia. Espero que tots els hi sabrem explicar -ens sabrem explicar- que no hem de tenir por a fer-nos veure. Que hem de fer el pas de donar el vot amb convicció. Segurs de què només serà un pas petit i que negociar costarà anys i concessions.

Els polítics no en volen parlar encara però no se'm faria estrany que abans de setembre es comencés a parlar de doble nacionalitat. I d'un rei cap d'estat d'una república.

Avui he llegit que l'any vinent s'inaugurarà a Madrid el Museu de la Monarquia. Només ha costat 26.000 milions de pessetes  (dir 160 milions d'eurus sembla com si no fos res...). Pagat amb els impostos de tots els suposadament espanyols. Mentres la "crisi" ha retallat llibertats socials i personals.  Tant temps que dediquen els telenotícies cada dia a parlar d'economia i que poquetes coses interessants d'economiia ens expliquen...

No vull seguir pagant amb els impostos que pago museus monàrquics i que alhora no es destinin diners compromesos per a saber qui va ser enterrat en foses comunes després de la guerra espanyola. I sobretot no vull que ho facin sense preguntar-me.

Però la meva opinió no compta gaire ni per la dreta d'allà ni per la d'aquí. Així que faré com deia el pare: no et facis veure...

Em miro la poma que em menjaré havent sopat. Busco a internet -sant google que ho sap tot- i no trobo la imatge que busco. Com que d'escriure en sé poc, i de poesia menys, intento un po-e-ma visual. Potser només cal nar fent, i una poma cada dia.

I pensar que si volen guerra, no tindran prou presons per tancar tantes pomes.