Trobo un trencadís fràgil a la memòria. Als meus intents de llegir amb mirades diferents la meva memòria. Observo el blau trencat, del blau cel -i encara més clar- al violeta. De l'aprenentatge que vaig fer de la teoria a la pràctica. De saber que quan domines la pràctica pesa més el posat de per qui practiques que la percepció real objectiva que en fas o en vols fer. Fas igualment l'aprenentatge. Però si sents, si les oïdes de l'ànima són despertes, et quedes amb cara de gilipolles i una esquerda al cor.
Si un dia et lleves amb un somriure beneït, t'és igual saber que qui te'l provoca ralla per sota la ximpleria o els vicis més amagats. Ho saps, ho acceptes i no t'importa. Si no és el cas... que qui te'l provoca no entén la teva acceptació o no la valora.
Llavors... et dius que altra vegada l'has cagat. El teu petit i imperfecte món es repeteix i et repeteix que tot és més senzill i que no cal llevar-se amb un somriure beneït. Que ja en fas prou si et lleves.
Però de vegades, algunes vegades, t'arriba una olor que feia temps que no recordaves. I et desvetlla de les fragilitats de cada dia.
De vegades, abans de dormir-me, m'arriba una aroma de cedre barrejada amb cendra. I se'm desperta un trencadís imaginat de la memòria de tantes vegades que m'han volgut acceptar encara que ratllés la ximpleria o els vicis amagats.
Només puc creure, ara mateix, que els dies neixen amb somriures o sense. Que la passió és font a la vida i que cada moment vol tot l'interès. Que els aprenentatges paguen la pena. Encara que cada dia ens tornem a quedar amb cara de gilipolles.
