de poesia

He tornat a escoltar música sense saber perquè. Feia mesos que no ho feia.

He tornat a llegir paraules pel goig de llegir paraules.

Massa vegades he dit i repetit que no entenc la poesia, que no sé què és un poeta, un vers, un poema... M'agraden -m'agradaven- les cançons i algun dia vaig descobrir que alguns que cantaven musicaven poemes. En aquell temps, sense saber-ho, vaig aprendre poesia en els gestos, en els besos i en les mirades. Sense saber-ho em tornava rapsoda silent. O potser poeta escoltant.

I de les paraules naixien els gestos. I de les mirades, les besades.

Molt pocs poetes em fan sentir tant identificat com Estellés.

Ahir li llegia, i l'escoltava en veu de l'Ovidi Montllor, el Coral Romput.

I em vaig aturar en un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai. 
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist. 
Ara que només tinc ganes d'estar alegre, 
ara que aquest desig és l'únic que em sosté 
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res. 
Recórrec uns carrers, entre dues clarors, 
i sent el veïnat ocult de l'alegria 
i en girar un cantó crec que em vaig a morir. 
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes, 
esperances encara. Jo sé que t'he de veure. 
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja, 
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria, 
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua 
companyia, a la teua alegria de viure. 
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara."



Espero que em tornin les ganes d'anar a Praga. O de perdre'm a qualsevol indret amb vistes. Per sentir que no m'he perdut encara. I que no t'he perdut encara...