Quina vergonya: mitjans catalans que semblen espanyols

Si molts volem marxar d'Espanya és, "només", perquè n'estem tips de com es fan les coses allà i de com s'expliquen.

Avui he de dir que em fa vergonya, i no és la primera vegada, com s'han expressat els mitjans de la corporació catalana de mitjans audiovisuals. I no només em fa vergonya: m'han avergonyit, com a ciutadà que paga impostos i que, per tant, és part d'aquests mitjans.

M'he llevat a les sis del matí i m'ha despertat de cop escoltar al 324 que hi havia una operació policial a Barcelona contra el terrorisme anarquista. M'ha semblat tant surrealista que no m'en sabia avenir.

Terrorisme?

He recordat anys de joventut quan als diaris sortien reivindicats atemptats d'ETA, dels FRAP o dels GRAPO. Tots tenien en comú accions violentes. Atracaments, segrestos...

Durant el matí he llegit la sorpresa, la indignació, la ironia i el sarcasme a twitter. Però la realitat és que s'han detingut onze persones i la policia ha fet escorcolls a diferents ciutats.  He recordat també que es va detenir Núria Pórtulas. Que es  va tancar Egunkaria. I es va detenir gent que es va empresonar. I que han hagut de deixar lliures perquè es van fer detencions polítiques.

Em sembla que és molt greu. És molt greu que si vivim -com ens diuen- en un Estat de Dret, els drets no estiguin garantits i es cometin tants errors. I em sembla molt greu que els mitjans de comunicació no estiguin a l'alçada de  la societat.

Aquest vespre sopava amb els meus fills. He posat TV3 quan feien les notícies. M'he anat indignant de mica en mica, conforme passaven els minuts i les notícies rellevants res tenien a veure amb el que havia passat a casa nostra.

A tv3 han fet una breu referència a les detencions -ja no parlaven de terrorisme- i una brevíssima referència a la concentració de protesta a la plaça del Diamant. Però no s'ha parlat de les reaccions a Girona, ni a Saragossa ni a Madrid ni a ....

Sembla que a tv3 només interessa parlar del que passa fora de Barcelona quan convé. I això m'ha fet tanta vergonya... que he dit als meus fills: tornem a mirar els SIMPSONS, perquè ens assabentarem abans del que passa aquí per la FOX d'aquí 5 anys que no pas pels nostres mitjans...

Em fa molta vergonya. I per qui vagi despistat... si vols saber-ho tot, quan passa i on passa, no posis tv3... encara que la paguem entre tots (com també paguem tve).






    

El rei fat

Fa dies em preguntava  perquè el Borbó callava.

Em semblava estrany que després de mesos -anys?- de ser evident la trencadissa política i social el cap de l'Estat no digués res. Aquesta setmana ha parlat en un acte a Fomento del Trabajo Nacional.

Vaig escoltar el discurs  a la ràdio. El borbó va llegir el que li van escriure: un discurs insuls. Fat. Sense substància, sense contingut i sense emoció.

Res a dir: és la seva tria.



Vaig pensar - qui em mana pensar? - que l'aparell de l'Estat es guardava un as a la màniga... i resulta que l'estat ha anat sempre amb armilla!

És força impresentable un cap d'Estat sense contingut.

Ha tingut la oportunitat de fer apologia d'una espanya plurinacional, o d'una espanya panderetera o fins i tot d'una espanya iberoamericana... però el primer discurs que ha fet -ha llegit- és el de la impotència política: no dir res, perquè tot anirà fent.



La tebiesa de la monarquia m'estimula. A mi, personalment, perquè deixa indiferent a la majoria que ningú -literalment- es pregunti què en pensa el rei del que pensen fer part dels seus súbdits, em sembla clarivident: a la gent se n'hi en fot què en pensi.

I és que ha perdut la oportunitat de triar qui volia ser. Ara, per sempre més, serà el rei fat: un rei ni dolç ni salat, ni amargant ni picant. Fat.

política ficció

El 1984 estava convençut que el que ens convenia era un estat pròpi -dels països catalans- com a preludi de l'estat no estat. Encara ho penso. 

Amb els anys he après coses i no em deixo manar en públic només pel cor. Però des de llavors fins ara cada vegada que m'he deixat portar per complicitat emocional amb polítics, m'han decebut. Potser perquè les paraules no han estat -volgudament- precises. Però també perquè la interpretació política de les paraules, de les mateixes paraules, ha estat sempre tergiversada amb la connivència dels mitjans amplificadors de desinformació.

Sovint vaig defensar el dret de vot als setze anys; també la renda mínima universal (fins a l'extinció dels estats mentiders) i l'abolició de qualsevol vincle Església/obligació nacional. Han passat trenta anys i el dret de vot es nega al nostre poble, l'Estat ofega fiscalment, social i sanitària als més febles incomplint el seu compromís de garantir vivenda, feina, ensenyament i sanitat per a tothom. I encara basem el calendari laboral -obviant evidentment la conciliació familiar- en les festivitats catòliques, com la demà.

El què i el perquè de tot això tot just fa uns mesos que es comença a discutir -a debatre- en determinats sectors. Cal agrair a les dretes la feina que han fet aquests darrers 40 anys de transició espanyola. Les dretes espanyoles han creat molts més independentistes del que hauria estat possible amb feina assembleària barri a barri. I les dretes catalanes han donat una dignitat social i interclassista al nacionalisme que des de les esquerres no s'hauria aconseguit. (També les esquerres espanyoles van aconseguir el que en aquell moment era impossible per les dretes: mantenir-nos a l'OTAN en contra de la seva promesa electoral).

Reconec el "mèrit" del President Mas d'aquests darrers mesos (si el mateix que ha fet ell ho hagués fet un president d'esquerres, ja seria a la garjola...). Però el que oficialment pel espanyols és un "desafiament sobiranista", per la majoria dels meus conciutadans és un exercici de normalitat. I per mi, no deixa de ser una continuació de la tebiesa i ambigüitat dels darrers trenta anys de la dreta catalana. 

Sí, ja ho sé: emocionalment sempre he tirat a la radicalitat. 

Entenc, ja ho he dit abans, que els que es  dediquen a la política han de tenir en compte molts paràmetres perquè també han après -i molt més que jo- que s'han de deixar manar pel cap (i per les estadístiques, les pressions socials i econòmiques, l'ambició...) més que no pas pel cor. Jo seguiré convençut que les persones són bones per naturalesa; que l'ensenyament i la educació són fonamentals per tenir una societat adulta mentalment; que el que és essencial a la vida no s'ensenya a les escoles i tampoc a les famílies... 

Però deixo el que jo vull aparcat. Perquè sí que penso que si hem de viure en societat calen regles de convivència. I que, de moment, la millor forma de triar aquestes regles és la democràcia. I sé que la meva opció no és la majoritaria. Ni ara, ni fa trenta anys.

Però perquè he titulat el post com a política ficció? 

Perquè portem unes setmanes, que són d'agrair de nou, en les quals s'estan fent propostes conferenciades de futur. Em sembla bé, i em sembla millor que no pas la clàssica campanya electoral de mítings, encara que evidentment no deixa de ser ja una campanya electoral. 

Tinc el dubte del perquè ha passat tant de puntetes una proposta (globus sonda?) de què els partits sobiranistes es comprometin a no presentar-se a les properes eleccions generals espanyoles. (Amb la sorprenent -per mi- declaració del Presidente de las Cortes d'abans d'ahir, dient que s'ha d'escoltar al Congrés als catalans que és al lloc on s'ha de fer política i desautoritzant doncs al Presidente del Gobierno que minuts abans deia que no ha de dialogar res amb qui se'n vol anar d'Espanya). 

Tinc el dubte de perquè CAP partit ni moviment social no s'estranya públicament que el rei dels espanyols no hagi dit ni ase ni bèstia i no l'interpel·li. És que no hi té res a dir?

Encara som espanyols mal que ens pesi. I el màxim dirigent i cap de l'Estat és el Rei. És obvi, no?

Perquè el futur President de la República Catalana no està parlant -i negociant- amb el seu homòleg a Espanya  i insisteix a rebre negatives del "segundo de a bordo"? En aquest casos, segons la dreta tocaria dir-li: "pásame con tu jefe".

Potser ho està fent i per això l'altre, diplomàticament, calla.

Quina és doncs la política ficció? 

És molt probable que m'equivoqui, i és només una opinió, però em sembla que quan ens diuen que el camí a la independència no té retorn... ens enganyen. Al menys pel que voldríem molts. 

Possiblement serem "independents".  D'aquí 2, 5 o 10 anys, que totes les transicions s'han de fer ben fets... Però quina mena d'independència? Com la d'Austràlia en referència al Regne Unit? Serem una república catalana amb un rei espanyol del que seguirem essent súbdits?

Segurament que si acceptem seguir tenint rei, i negociant un tractat de doble nacionalitat espanyola/catalana -la espanyola sempre davant- per qui la sol·liciti, i amb oficialitat dels dos idiomes cooficials ara... i si renunciem a la/les nostra/es constitució/ns a constituir els Països Catalans... ens concediran una separació pactada sense fer efectives les amenaces d'enviar-nos a l'espai exterior.

Si aquesta política ficció és la que estan negociant... segurament a la majoria ja li semblarà bé. 

Per mi serà poca cosa. Però caldrà acceptar el que vulgui la majoria.    

Si aquesta política ficció es proposa, qui podrà dir que no davant les espectatives que crea el Sr. Rajoy o el Sr. Sánchez o el Sr. Iglesias?

Les dretes seguiran canviant-ho tot perquè res no canviï.

Però clar, això només és política ficció, opinions i pensaments que em passen pel cap. I espero que per fer ficció o per expressar opinions no m'apliquin cap llei mordassa.

Ni ells ni ningú.