Sento veus

De vegades em torna el passat d'infantesa.

Feia anys que feia d'escolà. No recordo pas exactament com o quan va fer que comencés. De fet, el que més recordo era la por que em feia no saber si sabria quan m'havia d'aixecar, o quan agenollar-me durant les cerimònies. I, sobretot, quan hauria de fer sonar les campanetes. El mossèn em va dir que no patís, que molt aviat no caldria tocar les campanetes. També recordo les processons de setmana santa, la sentor de l'encens. El ritual de posar-me els hàbits. I les ceres Dacs de regal de cada Nadal.

En algun moment, quan ja feia més de sis anys que era escolà però abans de fer la comunió solemne, vaig sentir coses estranyes. Era una tarda entre setmana. Encara hi havia prou claror així que havia de ser primavera o a tocar de l'estiu perquè era abans d'entrar a missa de vuit. Abans d'agafar el pom de la porta  una veu em va dir que no era digne d'entrar a aquella casa. Un calfred em va recórrer l'espinada i em vaig quedar molta estona amb el braç estès. Les gotes de suor em queien des de les temples. Encara les sento. Vaig girar-me i vaig marxar corrents. A l'aixopluc d'un pi vaig fer temps. Mai no ho vaig explicar a ningú.


Ser-hi. És el que tinc i el que llegeixo. Potser més aviat el que dono a llegir. No és fàcil per qui es perd la majoria de comunicació verbal, gestual, social... (sovint tant contradictòria per qui vol escoltar) comunicar. Se. En els silencis ens mirem. Aporto cada dia una estona comunicació alimentària. Conec els ritmes i noto les necessitats que no em reclama. Fora d'hora, cada dia, un detallet. O dos. Les preguntes que em fa sovint no tenen ni volen resposta. De vegades ni les entenc i només puc somriure estúpidament. Per  ser. Hi. Ha de pensar que sóc gilipolles. 


El pare no crec que se n'adonés. Potser sempre el vaig infravalorar i sabia més del que podia o volia dir. Se m'enduia de vacances. Viatges silenciosos. El pare no parlava. O potser era jo que no l'escoltava. Fumava i conduïa. Fins uns escenaris familiars on no m'agradaven les olors. Una vegada, a Galícia, li vaig dir si volia compartir un mai abans de dormir. Em sembla que es va emprenyar. Feia temps que havia explicat que quan va ser al marroc havia fumat rif però que no li agradava perquè el feia adormir-se. Quan li vaig dir em pensava que li vindria de gust. Abans de dormir. Me'l vaig fumar sol. En silenci. Vaig escoltar una veu que em deia que tot estava bé.   
 

Pocs dies puc ser-hi només per ell. No és fàcil però és més fàcil que quan estic per tots dos. Ell és un mirall. No sé com deixar-li el que sé i que sé que no podrà entendre fins d'aquí molts anys. Les ones només es mouen a cops de parpella. i de saber. Nos.



Sopem. Ara no sento cap veu.