Un interruptor encès

Al meu poble acostumaven a dir que n'hi havia més a fora que a dins. I tenien raó.




Ahir tornava a casa dins el cotxe després de la feina. Un vianant em va atropellar. Va sortir del  no res, darrera d'una furgoneta que duia enganxada a davant. Jo era al carril de l'esquerra i el semàfor s'havia  posat verd feia no gaire estona. El vaig veure caminant pel mig i vaig pensar que era un pidolaire o un renta vidres, tot i que fa molt que no en veig. Ell tenia prou puesto i semblava al seu lloc però quan va  ser a la meva alçada se'm va fotre a sobre. Un cop sec. Va vinclar el retrovisor del copilot fins una posició que mai no hauria imaginat. Tot va ser molt ràpid. Potser anava a trenta o a quaranta... Vaig  mirar pel retrovisor i el vaig veure palplantat amb gest  de demanar disculpa.


M'ha passat el temps d'esperar que la vida em digui què he de fer. També el temps de pensar que el carpe diem era una filosofia. M'ha passat el temps de fer-me conscient i aprofitar cada moment per descobrir la meva vida -les meves potencialitats- abans que m'arribi la consciència i la necessitat de fer-ho.  M'ha passat el temps de voler ser bona persona, de voler ser  un bon home feminista, de voler ser un coherent inconformista.


M'ha passat el temps perquè el temps ha perdut tot el seu sentit i n'he franquejat la barrera.


Com qui ha viscut en la foscor i de sobte li encenen la mirada... em permeto  no enlluernar-me de tantes pel·lícules que he vist.