política ficció

El 1984 estava convençut que el que ens convenia era un estat pròpi -dels països catalans- com a preludi de l'estat no estat. Encara ho penso. 

Amb els anys he après coses i no em deixo manar en públic només pel cor. Però des de llavors fins ara cada vegada que m'he deixat portar per complicitat emocional amb polítics, m'han decebut. Potser perquè les paraules no han estat -volgudament- precises. Però també perquè la interpretació política de les paraules, de les mateixes paraules, ha estat sempre tergiversada amb la connivència dels mitjans amplificadors de desinformació.

Sovint vaig defensar el dret de vot als setze anys; també la renda mínima universal (fins a l'extinció dels estats mentiders) i l'abolició de qualsevol vincle Església/obligació nacional. Han passat trenta anys i el dret de vot es nega al nostre poble, l'Estat ofega fiscalment, social i sanitària als més febles incomplint el seu compromís de garantir vivenda, feina, ensenyament i sanitat per a tothom. I encara basem el calendari laboral -obviant evidentment la conciliació familiar- en les festivitats catòliques, com la demà.

El què i el perquè de tot això tot just fa uns mesos que es comença a discutir -a debatre- en determinats sectors. Cal agrair a les dretes la feina que han fet aquests darrers 40 anys de transició espanyola. Les dretes espanyoles han creat molts més independentistes del que hauria estat possible amb feina assembleària barri a barri. I les dretes catalanes han donat una dignitat social i interclassista al nacionalisme que des de les esquerres no s'hauria aconseguit. (També les esquerres espanyoles van aconseguir el que en aquell moment era impossible per les dretes: mantenir-nos a l'OTAN en contra de la seva promesa electoral).

Reconec el "mèrit" del President Mas d'aquests darrers mesos (si el mateix que ha fet ell ho hagués fet un president d'esquerres, ja seria a la garjola...). Però el que oficialment pel espanyols és un "desafiament sobiranista", per la majoria dels meus conciutadans és un exercici de normalitat. I per mi, no deixa de ser una continuació de la tebiesa i ambigüitat dels darrers trenta anys de la dreta catalana. 

Sí, ja ho sé: emocionalment sempre he tirat a la radicalitat. 

Entenc, ja ho he dit abans, que els que es  dediquen a la política han de tenir en compte molts paràmetres perquè també han après -i molt més que jo- que s'han de deixar manar pel cap (i per les estadístiques, les pressions socials i econòmiques, l'ambició...) més que no pas pel cor. Jo seguiré convençut que les persones són bones per naturalesa; que l'ensenyament i la educació són fonamentals per tenir una societat adulta mentalment; que el que és essencial a la vida no s'ensenya a les escoles i tampoc a les famílies... 

Però deixo el que jo vull aparcat. Perquè sí que penso que si hem de viure en societat calen regles de convivència. I que, de moment, la millor forma de triar aquestes regles és la democràcia. I sé que la meva opció no és la majoritaria. Ni ara, ni fa trenta anys.

Però perquè he titulat el post com a política ficció? 

Perquè portem unes setmanes, que són d'agrair de nou, en les quals s'estan fent propostes conferenciades de futur. Em sembla bé, i em sembla millor que no pas la clàssica campanya electoral de mítings, encara que evidentment no deixa de ser ja una campanya electoral. 

Tinc el dubte del perquè ha passat tant de puntetes una proposta (globus sonda?) de què els partits sobiranistes es comprometin a no presentar-se a les properes eleccions generals espanyoles. (Amb la sorprenent -per mi- declaració del Presidente de las Cortes d'abans d'ahir, dient que s'ha d'escoltar al Congrés als catalans que és al lloc on s'ha de fer política i desautoritzant doncs al Presidente del Gobierno que minuts abans deia que no ha de dialogar res amb qui se'n vol anar d'Espanya). 

Tinc el dubte de perquè CAP partit ni moviment social no s'estranya públicament que el rei dels espanyols no hagi dit ni ase ni bèstia i no l'interpel·li. És que no hi té res a dir?

Encara som espanyols mal que ens pesi. I el màxim dirigent i cap de l'Estat és el Rei. És obvi, no?

Perquè el futur President de la República Catalana no està parlant -i negociant- amb el seu homòleg a Espanya  i insisteix a rebre negatives del "segundo de a bordo"? En aquest casos, segons la dreta tocaria dir-li: "pásame con tu jefe".

Potser ho està fent i per això l'altre, diplomàticament, calla.

Quina és doncs la política ficció? 

És molt probable que m'equivoqui, i és només una opinió, però em sembla que quan ens diuen que el camí a la independència no té retorn... ens enganyen. Al menys pel que voldríem molts. 

Possiblement serem "independents".  D'aquí 2, 5 o 10 anys, que totes les transicions s'han de fer ben fets... Però quina mena d'independència? Com la d'Austràlia en referència al Regne Unit? Serem una república catalana amb un rei espanyol del que seguirem essent súbdits?

Segurament que si acceptem seguir tenint rei, i negociant un tractat de doble nacionalitat espanyola/catalana -la espanyola sempre davant- per qui la sol·liciti, i amb oficialitat dels dos idiomes cooficials ara... i si renunciem a la/les nostra/es constitució/ns a constituir els Països Catalans... ens concediran una separació pactada sense fer efectives les amenaces d'enviar-nos a l'espai exterior.

Si aquesta política ficció és la que estan negociant... segurament a la majoria ja li semblarà bé. 

Per mi serà poca cosa. Però caldrà acceptar el que vulgui la majoria.    

Si aquesta política ficció es proposa, qui podrà dir que no davant les espectatives que crea el Sr. Rajoy o el Sr. Sánchez o el Sr. Iglesias?

Les dretes seguiran canviant-ho tot perquè res no canviï.

Però clar, això només és política ficció, opinions i pensaments que em passen pel cap. I espero que per fer ficció o per expressar opinions no m'apliquin cap llei mordassa.

Ni ells ni ningú.